El Barranc de l’Encantà deu el seu nom a una llegenda posterior a la Reconquesta que l’erudit botànic Antonio Cavanilles recull en la seva obra Observacions: “barranc que la credulitat va cridar de l’Encantada per la pedra circular d’uns cinc peus de diàmetre, que en forma de finestra tancada es veu a la gola del barranc a 20 peus sobre el nivell ordinari de les aigües. En aquesta fingir la plebs la boca de certa mina on els Moros van amagar els seus tresors i dexaron encantada una donzella, que cada cent anys surt per tornar á entrar en el mateix dia. ”

Neix a les proximitats de Beniaia, a la Vall d’Alcalà, discorre pel terme de Planes, travessant una sèrie de goles excavades a les formacions calcàries de la Serra de Cantacuc i desfilant cap a Beniarrés enclavat entre les serres de l’Albureca i del Cantalar a la recerca del riu Serpis, al qual tributa les seves aigües. En total, l’Encantà recorre més de 8 quilòmetres d’un barranc agrest, formant un conjunt de gran bellesa paisatgística i contrastat valor faunístic i botànic.

FAUNA

FLORA ARBÒRIA

Pel que fa a la vegetació, es tracta de la típica vegetació mediterrània: arbres i arbustos en general perennifolis i esclerofil·les, és a dir, de fulles petites, dures i sovint espinoses, per estalviar aigua al llarg del període estival. L’estructura de la vegetació varia segons la seva localització, així com de la seva situació en solana o obaga. Hi ha algunes pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) de poca extensió, juntament amb alguns exemplars de carrasca (Quercus rotundifolia) que, de forma dispersa, apareixen pel paratge recordant-nos el que en altres temps van ser extenses formacions boscoses. Menys abundant és elarboç (Arbutus unedo) la població, juntament amb el cirerer de Santa Llúcia (Prunus mahaleb), està prevista reforçar dins el Pla de gestió de la Microrreserva de flora de l’Alt de Senabre que limita amb l’Encantà. També està prevista la reintroducció del freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre caducifoli de fulles compostes, que antany existien i actualment ha desaparegut.

 

 

FLORA ARBUSTÍFERA

 Entre els arbustos abunda el llentiscle (Pistacia lentiscus) y la noguerola (Pistacia terebinthus). Altres arbustos també abundants són el ginebre (Juniperus oxycedrus), el coscoll (Quercus coccifera), planta pròxima a la carrasca però amb fulles d’un verd més nítid, laargelaga (Ulex parviflorus), arbust fortament espinós i amb flors d’un color groc intens que donen color al paisatge hivernal, el bruc (Erica multiflora) de fulles reduïdes i flors de color rosa pàl·lid i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona de la Península Ibèrica. Una altra espècie interessant és la savina (Juniperus phoenicea). A la primavera destaquen en el paisatge les grans flors blanques o roses de lesestepes (Cistus albidus, Cistus salviifolius, Cistus monspeliensis). Entre les plantes aromàtiques, majoritàriament de la família de les labiades, són abundants elromaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Thymus vulgaris), la sajolida (Satureja obovata) y, en menor abundancia, la pebrella (Thymus piperella), espècie protegida per ser endemisme iber-llevantí.

Així mateix, en laMicrorreserva de flora de l’Alt de Senabre que limita amb l’Encantà, s’han catalogat 252 espècies en tot just 5,61 hectàrees -de les quals 13 són endèmiques, 11 són rares amb risc menor d’extinció, 3 estan amenaçades i altres 5 són espècies protegides en l’àmbit autonòmic-, el que pot donar una idea de la biodiversitat florística de la zona.

VEGETACIÓ DE RIBERA

Al costat del llit apareix un altre tipus de vegetació, depenent de l’aigua: la vegetació de ribera. Entre els arbres destaquen el chopo (Populus nigra) y el àlber blanc (Populus alba), els dos caducifolis, fàcilment distingibles entre si per les fulles. Apareixen també diverses espècies de sauces (Salix eleagnos), així com l’abundant baladre (Nerium oleander), de grans flors rosades i verinosa tant per a l’home com per al bestiar. Al costat d’aquesta resulta fàcil trobar el tamarindo (Tamarix gallica), el esbarzer (Rubus ulmifolius), formaciones de canya (Arundo donax). Molt a prop del riu apareixen de forma dispersa formacions de canyís (Phragmites australis), un tipus de canya no tan alta però més estilitzada que requereix la presència d’aigua, almenys de forma estacional, la cua de cavall (Equisetum telmaitea), el yezgo (Sambucus ebulus), la unciana (Dorycnium rectum), el roser silvestre (Rosa micrantha), la esparreguera (Asparagus acutifolius), la murta (Myrtus communis), el brusc (Ruscus aculeatus), la carrasquilla (Rubia peregrina), la arítjol (Smilax aspera) y el marfull (Viburnum tinus). Ocupant el mateix nínxol ecològic, a la riba, és fàcil trobar la boga (Typha dominguensis), amb unes llargues fulles, sent molt característica la seva inflorescència en forma de pur, i el junco (Schoenus nigricans). També es coneixen a la zona diverses espècies de falgueres, com elfalguera femella (Pteridium aquilinum), el polipodio (Poyipodium vulgare) y el falzia de pou (Adiantum capillus-veneris), que viu en ambients humits amb degoteig d’aigua.

 

---

 

Amb la intenció de regenerar i / o recuperar aquest interessantíssim patrimoni natural, la Regidoria de Turisme i Medi Ambient va elaborar una memòria descriptiva i va encarregar la redacció d’un Projecte de restauració mediambiental del barranc de l’Encantà amb el qual es va sol·licitar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) que autoritzés l’actuació proposada. Aquest projecte tracta d’ordenar i compatibilitzar els usos socials que tradicionalment s’han desenvolupat a la desembocadura d’aquest paratge amb la recuperació i potenciació dels seus valors naturals. Així, a la proposta de la seva total peatonalització se suma la creació d’una zona de recepció i amortiment, l’ordenació i adequació dels accessos i sendes, la prohibició d’acampar o prendre focs, el reforçament de les espècies amenaçades i la reintroducció de les desaparegudes, així com la redacció d’un Pla de gestió integral que compatibilitzi i complementi els seus usos amb els de la Microrreserva de flora de l’Alt de Senabre.

El tram del riu Serpis comprès entre Beniarrés i Villalonga actua, juntament amb el seu entorn, com a element de connexió entre la muntanya i la costa en el límit de les províncies de València i Alacant. Es tracta d’un excepcional mosaic d’hàbitats i paisatges que sintetitza, com a pocs territoris valencians, les característiques bàsiques i les peculiaritats de la muntanya mediterrània. La zona té qualitats geomorfològiques que la fan merecedora d’especial atenció. En alguns trams l’acció erosiva secular del riu ha donat lloc a espais singulars com el barranc de l’Encantà i l’estret de l’infern-Racó del Duc. Aquest desfiladero entre les serres de Safor i de Cuta ha deixat visible els elements geomorfològics, configurant un paisatge de gran valor per la seva singularitat i la seva accessibilitat des de l’antiga via del ferrocarril Alcoi-Gandia. Aquesta línia en desús és, actualment, un dels majors atractius de la zona, amb grans possibilitats per a l’ús públic ordenat del medi natural i el gaudi dels paisatges.

Els diversos ambients muntanyencs i fluvials propicien una gran varietat d’hàbitats. Ens trobem des de retazos importants de bosc mediterrani en bon estat a notables boscos de ribera. Existeixen espècies faunístiques aquàtiques de gran interès, acompanyades d’aus, mamífers i altres vertebrats d’especial rellevància, alguns dels quals escassos a la Comunitat Valenciana. Es tracta d’un espai amb un paisatge excepcional i uns notables valors ecològics i geomorfològics.

Existeixen també elements arquitectònics de gran valor històric vinculats al paisatge, com és el llegat d’enginyeria que va deixar el ferrocarril (ponts, mampuestos i túnels), el castell de Perputxent, els molins de finals del segle XIX, els azudes i les petites centrals hidroelèctriques .

Aquesta interacció històrica entre el mitjà físic natural i l’activitat humana al llarg dels segles, caracteritza el paisatge i la zona d’influència que ara es protegeix en aras de procurar la seva conservació i gestió racional. El règim de gestió del espai protegit propugna l’ús sostenible dels recursos naturals del riu Serpis i el seu paisatge associat, els criteris de conservació quedaran fixats mitjançant la redacció del corresponent rector d’ús i gestió del pla que comporta la declaració de Paisatge Protegit del Serpis aprovat el 13 d’abril de 2007.

De recio i vigorós alleujament, el Benicadell s’alça fins als 1.104 metres i s’estén al llarg d’uns vinticinco quilòmetres en direcció nord-sud-est, enfilant-se sobre un paisatge deslligat entre els dilatats valls d’Albaida i del Comtat. El seu nucli principal està adscrit als termes municipals de Muro, Gaianes, Beniarrés i l’Orxa, pel que fa a la vessant de la solana. Per l’Est, la serra de Benicadell s’extingeix en els barrancs pels que discorre el riu Serpis, concretamente en el barranc de l’Infern de l’Orxa; per l’Oest, s’arriba fins al Pou Clar d’Ontinyent, a la Serra d’Agullent. Es tracta d’una serra cuya destacada i alargada mole dibuixa una bella silueta reconeguda a grans distàncies, delineada per una prolongada i elegant crestería de caliza grisácea coronant el seu cim. Així, la seva orientació de ponent a l’est i els seus abruptes vessants determinen una clara diferenciació climàtica i hidrològica.

La Serra de Benicadell és un espai utilitzat des de temps prehistòrics com a hàbitat de grups humans, que va trobar a les seves coves i costaneres un lloc de refugi i caça. El jaciment prehistòric més destacat a la zona és la Cova de l’Or (Beniarrés), del neolític inferior (6.000 aC), punt de referència mundial per la importància dels materials localitzats que van marcar el destí d’una nova època: el naixement de l’agricultura al Mediterrani occidental. Altres jaciments destacats són la Cova del Moro (Muro), la Cova Negra (Gaianes) i el Sercat (Gaianes), poblat del II mil·lenni a.C. La cultura islàmica també va deixar la seva impronta a la serra, destacant l’assentament de l’Alt de la Nevera (Gaianes), on es creu que l’any 1092 el Cid va enfortir un castell d’origen àrab existent al cim de “la Peña Cadiella” com així es refereix el Cant del Mí Cid-. Al Benicadell existeixen, a més, diverses caves de neu.

 

Ja al segle XVI, la pressió demogràfica va forçar l’abancalamiento de las laderas fins a cotes difícilment imaginables, que es van anar compaginant amb altres usos tradicionals de la serra, com van ser l’explotació maderera, l’extracció de fuel i l’apicultura.

Per altra banda, el Benicadell és un clàssic del muntatge i de l’educació ambiental, sent el referent de nombrosos escaladors que troben en ella la fascinació de les grans muntanyes, amb la seva gran façana rocosa i almenada per una retallada i esvelta crestera, i enriquida per paratges de profund significat social i cultural.

En definitiva, la Solana del Benicadell és un paisatge en què la conformació té molt de veure l’acció humana al llarg de la història, que ha configurat ambients nous i diversos.

Atendiendo a consideracions en tot equiparables a les anteriors, la vessant nord d’aquesta serra, situada a la província de València, va ser declarada Paisatge Protegit pel Consell de la Generalitat, amb la denominació de “Ombria del Benicadell”. El Paisatge Protegit de la Solana del Benicadell completa la protecció del massís muntanyenc en la vessant inclosa a la província d’Alacant, per la qual cosa les iniciatives de protecció són complementàries i es reforcen mútuament.

Des del 16 de gener de 2007, Beniarrés compta amb el seu primer espai protegit. Es tracta de la Microrreserva de flora de l’Alt de Senabre, que inclou els terrenys públics de Fantaquí, cova dels nous forats i corralets de l’Encantà. A penes 5,61 hectàrees s’han registrat més de 250 espècies, el que pot donar una idea de la biodiversitat que atesora el lloc. Entre la flora protegida es troben espècies endèmiques, exclusives, estranyes i / o amenaces, motiu pel qual la Conselleria de Territori, basant-se en el Informe botànic redactado a l’efecte, ha acceptat la petició de la Regidoria de Medi Ambient del nostre Ajuntament en quant a la conveniència de protegir aquest espai natural.

Aquest reconeixement suposa la posada en marxa d’un Pla de gestió per a la microrreserva, que inclou la senyalització dels seus límits, l’establiment de cartells informatius, l’adequació d’una via, la reintroducció i / o reforç de certes arbres d’espècies com, entre d’altres , la carrasca, el madroño o el fresno, així com la creació d’un banc de llavors.

L’embassament de Beniarrés, de propietat estatal, va començar la seva construcció en la dècada dels 40 ‘amb la finalitat de regar les hortes i, fonamentalment, els cultius de tarongers existents a la comarca de la Safor. Posseeix una presa de gravetat de 53 metres d’altura i una làmina d’aigua de 260 hectàrees, que li permet embassar fins a 31 hm3. El sobreeixidor, de comportes, permet desguassar fins a 1000 m3 per segon.

Aigües amunt de l’embassament, el fort assentament poblacional i industrial (tèxtil i papereres) provoca elevats índexs de contaminació en les seves aigües i sediments, de manera que l’embassament presenta nivells molt alts d’eutrofització, anòxia (absència d’oxigen) i fins i tot emanacions d’àcid sulfhídric en època estival. S’estima que el 80% del cabal que arriba fins a l’embassament prové de les depuradores existents aigües amunt, i encara que hi ha un Pla de depuració d’aigües, sembla que aquest no es mostri el efectiu que seria d’esperar. Per aquest motiu, s’ha sol·licitat en repetides ocasions que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) realitzi una auditoria mediambiental de les aigües i sediments, així com que elabori un Programa d’actuacions amb la finalitat d’aconseguir, dins el termini, els objectius que recull la Directiva 2000/60 / CE pel que fa a la qualitat dels recursos hídrics.

L’entorn natural, però, resulta molt agradable a la vista, raó que reforça el convenciment que l’àrea d’influència de l’embassament posseeix un enorme potencial turístic i esportiu. Confiem que la CHX prengui consciència dels riscos que per a la salut pública i mediambiental suposen els nivells de contaminació assolits, i assumeixi les seves responsabilitats amb la rapidesa i la diligència que seria desitjable d’un Ministeri de Medi Ambient. Des de la Regidoria de Turisme i Medi Ambient de l’Ajuntament de Beniarrés ha el ferm compromís d’exigir que així sigui.