965 515 059 - Carrer Rosa Escrig, 6, 03850 Beniarrés infobeniarres@gmail.com

Barranc de L’Encantà

Barranc de L’Encantà

El Barranc de l’Encantà deu el seu nom a una llegenda posterior a la Reconquesta que l’erudit botànic Antonio Cavanilles recull en la seva obra Observacions: “barranc que la credulitat va cridar de l’Encantada per la pedra circular d’uns cinc peus de diàmetre, que en forma de finestra tancada es veu a la gola del barranc a 20 peus sobre el nivell ordinari de les aigües. En aquesta fingir la plebs la boca de certa mina on els Moros van amagar els seus tresors i dexaron encantada una donzella, que cada cent anys surt per tornar á entrar en el mateix dia. ”

Neix a les proximitats de Beniaia, a la Vall d’Alcalà, discorre pel terme de Planes, travessant una sèrie de goles excavades a les formacions calcàries de la Serra de Cantacuc i desfilant cap a Beniarrés enclavat entre les serres de l’Albureca i del Cantalar a la recerca del riu Serpis, al qual tributa les seves aigües. En total, l’Encantà recorre més de 8 quilòmetres d’un barranc agrest, formant un conjunt de gran bellesa paisatgística i contrastat valor faunístic i botànic.

FAUNA

Alcedo atthis Entre les espècies aquàtiques més importants destaca el Samaruco ( Valencia hispanica ), endemisme piscícola valencià que va desaparèixer del paratge després de la introducció de la truita arc de Sant Martí, el barb mediterrani ( Barbus guiraonis), endemisme ibèric catalogat com a espècie rara , la gamba de riu ( Dugastella valentina) endemisme valencià altre temps abundant i també desaparegut del lloc -encara que no d’altres fonts properes-, la granota verda ( granota perezi ), endèmica de la Península Ibèrica, el gripau comú  ( Bufo bufo), la serp d’aigua ( Natrix maura) i la rata d’aigua ( Arvicola sapidus). Entre l’avifauna trobarem la bernat pescaire  ( Ardea cinerea ), la martinet blanc blanca  ( Casmerodius albus ), les polles d’aigua  ( Gallinula chloropus), la bugadera blanca ( Motac illa alba), la cueta torrentera ( Motacilla cinerea), el blauet  ( Alcedo atthis ) i, a la primavera i estiu, el rossinyol comú ( Luscinia megarhynchos) i altres tants ocells acompanyaran la nostra estada amb els seus deliciosos cants. 

A les parets rocoses situades a prop del riu solen situar espècies interessants com el pardal chillon (Petronia petronia), el roquerol (Riparia riparia), el cotxa fumada (Phoenicurus ochruros), el merla blava (Monticola solitarius), el duc (Bubo bubo), el xoriguer (Falco tinnunculus), el àguila cuabarrada (Hieraetus fasciatus) i un llarg etcètera entre els quals no poden faltar diferents espècies de ratpenats. També trobarem una gran quantitat de fringíl·lids com verderols, gafarrons, pinsans i caderneres. Existeixen també espècies grans, molt interessants però difícils d’observar pels seus costums nocturns com són la geneta (Genetta genetta), el turó (Mustela putorius), el guineu vermella (Vulpes vulpes) y el senglar (Sus scrofa).

FLORA ARBÒRIA

Arbutus unedoPel que fa a la vegetació, es tracta de la típica vegetació mediterrània: arbres i arbustos en general perennifolis i esclerofil·les, és a dir, de fulles petites, dures i sovint espinoses, per estalviar aigua al llarg del període estival. L’estructura de la vegetació varia segons la seva localització, així com de la seva situació en solana o obaga. Hi ha algunes pinedes de pi blanc (Pinus halepensis) de poca extensió, juntament amb alguns exemplars de carrasca (Quercus rotundifolia) que, de forma dispersa, apareixen pel paratge recordant-nos el que en altres temps van ser extenses formacions boscoses. Menys abundant és elarboç (Arbutus unedo) la població, juntament amb el cirerer de Santa Llúcia (Prunus mahaleb), està prevista reforçar dins el Pla de gestió de la Microrreserva de flora de l’Alt de Senabre que limita amb l’Encantà. També està prevista la reintroducció del freixe de flor (Fraxinus ornus), arbre caducifoli de fulles compostes, que antany existien i actualment ha desaparegut.

 

 

FLORA ARBUSTÍFERA

Satureja obovata Entre els arbustos abunda el llentiscle (Pistacia lentiscus) y la noguerola (Pistacia terebinthus). Altres arbustos també abundants són el ginebre (Juniperus oxycedrus), el coscoll (Quercus coccifera), planta pròxima a la carrasca però amb fulles d’un verd més nítid, laargelaga (Ulex parviflorus), arbust fortament espinós i amb flors d’un color groc intens que donen color al paisatge hivernal, el bruc (Erica multiflora) de fulles reduïdes i flors de color rosa pàl·lid i el margalló (Chamaerops humilis), única palmera autòctona de la Península Ibèrica. Una altra espècie interessant és la savina (Juniperus phoenicea). A la primavera destaquen en el paisatge les grans flors blanques o roses de lesestepes (Cistus albidusCistus salviifoliusCistus monspeliensis). Entre les plantes aromàtiques, majoritàriament de la família de les labiades, són abundants elromaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Thymus vulgaris), la sajolida (Satureja obovata) y, en menor abundancia, la pebrella (Thymus piperella), espècie protegida per ser endemisme iber-llevantí.

Així mateix, en laMicrorreserva de flora de l’Alt de Senabre que limita amb l’Encantà, s’han catalogat 252 espècies en tot just 5,61 hectàrees -de les quals 13 són endèmiques, 11 són rares amb risc menor d’extinció, 3 estan amenaçades i altres 5 són espècies protegides en l’àmbit autonòmic-, el que pot donar una idea de la biodiversitat florística de la zona.

VEGETACIÓ DE RIBERA

Nerium oleanderAl costat del llit apareix un altre tipus de vegetació, depenent de l’aigua: la vegetació de ribera. Entre els arbres destaquen el chopo (Populus nigra) y el àlber blanc (Populus alba), els dos caducifolis, fàcilment distingibles entre si per les fulles. Apareixen també diverses espècies de sauces (Salix eleagnos), així com l’abundant baladre (Nerium oleander), de grans flors rosades i verinosa tant per a l’home com per al bestiar. Al costat d’aquesta resulta fàcil trobar el tamarindo (Tamarix gallica), el esbarzer (Rubus ulmifolius), formaciones de canya (Arundo donax). Molt a prop del riu apareixen de forma dispersa formacions de canyís (Phragmites australis), un tipus de canya no tan alta però més estilitzada que requereix la presència d’aigua, almenys de forma estacional, la cua de cavall (Equisetum telmaitea), el yezgo (Sambucus ebulus), la unciana (Dorycnium rectum), el roser silvestre (Rosa micrantha), la esparreguera (Asparagus acutifolius), la murta (Myrtus communis), el brusc (Ruscus aculeatus), la carrasquilla (Rubia peregrina), la arítjol (Smilax aspera) y el marfull (Viburnum tinus). Ocupant el mateix nínxol ecològic, a la riba, és fàcil trobar la boga (Typha dominguensis), amb unes llargues fulles, sent molt característica la seva inflorescència en forma de pur, i el junco (Schoenus nigricans). També es coneixen a la zona diverses espècies de falgueres, com elfalguera femella (Pteridium aquilinum), el polipodio (Poyipodium vulgare) y el falzia de pou (Adiantum capillus-veneris), que viu en ambients humits amb degoteig d’aigua.

 


 

Amb la intenció de regenerar i / o recuperar aquest interessantíssim patrimoni natural, la Regidoria de Turisme i Medi Ambient va elaborar una memòria descriptiva i va encarregar la redacció d’un Projecte de restauració mediambiental del barranc de l’Encantà amb el qual es va sol·licitar a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) que autoritzés l’actuació proposada. Aquest projecte tracta d’ordenar i compatibilitzar els usos socials que tradicionalment s’han desenvolupat a la desembocadura d’aquest paratge amb la recuperació i potenciació dels seus valors naturals. Així, a la proposta de la seva total peatonalització se suma la creació d’una zona de recepció i amortiment, l’ordenació i adequació dels accessos i sendes, la prohibició d’acampar o prendre focs, el reforçament de les espècies amenaçades i la reintroducció de les desaparegudes, així com la redacció d’un Pla de gestió integral que compatibilitzi i complementi els seus usos amb els de la Microrreserva de flora de l’Alt de Senabre.

Cova de L’Or

Cova de L’Or

EL TEMPS DELS PRIMERS AGRICULTORS I PASTORS

Les campanyes d’excavació

Cova de L'Or

La Cova de l’Or s’obre al vessant meridional de la serra del Benicadell, dominant la vall del riu d’Alcoi. És una cova amb excel·lents condicions d’habitabilitat que va acollir un dels grups d’agricultors i ramaders pioners d’origen mediterrani que es van expandir per les nostres terres des de mitjans del VI mil·lenni abans de Crist (5600 a.C.).

Les primeres notícies com a jaciment arqueològic són de 1933, data en què R. Pardo va realitzar algunes cates. Explorada de nou pel Museu d’Alcoi, el 1955 van començar les campanyes d’excavació del Servei d’Investigació Prehistòrica de la Diputació de València, al capdavant de les quals estaven J. San Valero i V. Pascual, qui les continuaria de 1956 a 1958 .

Cova de L'OrLa riquesa i la importància del jaciment, especialment les seves ceràmiques decorades mitjançant la impressió de la vora d’una petxina de Cardium, el van convertir ràpidament en clau per a la investigació del Neolític valencià. Els cereals carbonitzats van ser datats pel mètode del C14, amb resultats que aconsegueixen la data del 5550 abans de Crist, establint l’horitzó inicial de l’agricultura i la ramaderia a la península Ibèrica.

Cova de L'OrNoves campanyes d’excavació i una investigació interdisciplinària van ser represes el 1975 també pel SIP, ara sota la direcció de V. Pascual i B. Martí, fins a 1985.

 

LA VIDA QUOTIDIANA A LA COVA de l’Or

Quan arriben els primers grups neolítics a la vall de Perputxent s’havia arribat al clímax en temperatura i en humitat del període Atlàntic. Unes condicions que van potenciar l’esplendor del bosc mediterrani de carrasques, coscolls i arboços, entremesclat amb els arbres caducifolis com roures, aurons, freixes, cirerers i arços. A la solana del Benicadell es protegirien les espècies més càlides com l’ullastre i el llentiscle, o les més frugals com el pi blanc, els romers i les estepes.

Paisaje

Cap al 5600 abans de Crist aquest paisatge comença a patir una profunda transformació i la Cova de l’Or ens parla de l’empremta dels grups humans. Les activitats productives de les societats neolítiques reduiran el bosc per implantar pastures i camps de cultiu. Les restes carbonitzades mostren el cultiu de cereals com el blat i l’ordi, i de lleguminoses com les faves, llenties o pèsols. Pel que fa als animals domèstics, el predomini de l’ovella és molt cridaner, amb un nombre reduït de cabres. El porc està ben representat i de forma escassa el bou i el gos.

La manera de vida agricultor requereix fabricar un nou aixovar domèstic, del qual formen part els vasos ceràmics que s’empren per cuinar i per emmagatzemar. Els fulls de sílex són utilitzades com ganivets, o bé com a elements de falç. Les destrals realitzades mitjançant poliment serveixen per al treball de la fusta. I les culleres d’os ens confirmen els canvis en els costums alimentàries, ara basades en cereals i llegums.

CERÀMICA, ART I RELIGIÓ.

CerámicaArteL’agricultura comença a desenvolupar-se al Pròxim Orient des del desè mil·lenni abans de Crist. Amb aquell llunyà origen les comunitats neolítiques van expandint-se i, a través de la península d’Anatòlia, s’estenen pels Balcans i per les riberes del mar Egeu ben avançat el setè mil·lenni. Són petites comunitats que viuen en poblats d’una desena de cabanes i que, en créixer el nombre de les famílies que les componen, ocupen nous territoris.
A les terres de l’occident mediterrani aquests grups neolítics reben el nom de Cultura de les Ceràmiques Impreses, d’acord amb la decoració de les seves vasos feta per la impressió de la petxina de Cardium. La recent investigació sobre la Cova de l’Or ha permès determinar que la rica decoració de la ceràmica impresa presenta un ampli repertori de motius antropomorfs que es relacionen amb les pintures rupestres, singularment les dels abrics del Pla de Petracos a Castell de Castells i de la Sarga a Alcoi. Això ens confirma que les primeres comunitats neolítiques van ser les autores d’aquelles pintures rupestres i que, d’acord amb el tema central de la figura humana amb els braços alçats, les pintures i els vasos tindrien una finalitat religiosa.

HORARI DE VISITES
visites concertades
Teléfono: 965 51 50 35  /  965 51 50 59

Text i coordinació
Bernat Martí Oliver

Ajuntament de Beniarrés i MARQ
amb la col·laboració de l’
Museu de Prehistòria de València i Museu Arqueològic Municipal d’Alcoi

Ubicació en el mapa

Paraje Protegit del Serpis

Paraje Protegit del Serpis

El tram del riu Serpis comprès entre Beniarrés i Villalonga actua, juntament amb el seu entorn, com a element de connexió entre la muntanya i la costa en el límit de les províncies de València i Alacant. Es tracta d’un excepcional mosaic d’hàbitats i paisatges que sintetitza, com a pocs territoris valencians, les característiques bàsiques i les peculiaritats de la muntanya mediterrània. La zona té qualitats geomorfològiques que la fan merecedora d’especial atenció. En alguns trams l’acció erosiva secular del riu ha donat lloc a espais singulars com el barranc de l’Encantà i l’estret de l’infern-Racó del Duc. Aquest desfiladero entre les serres de Safor i de Cuta ha deixat visible els elements geomorfològics, configurant un paisatge de gran valor per la seva singularitat i la seva accessibilitat des de l’antiga via del ferrocarril Alcoi-Gandia. Aquesta línia en desús és, actualment, un dels majors atractius de la zona, amb grans possibilitats per a l’ús públic ordenat del medi natural i el gaudi dels paisatges.

Els diversos ambients muntanyencs i fluvials propicien una gran varietat d’hàbitats. Ens trobem des de retazos importants de bosc mediterrani en bon estat a notables boscos de ribera. Existeixen espècies faunístiques aquàtiques de gran interès, acompanyades d’aus, mamífers i altres vertebrats d’especial rellevància, alguns dels quals escassos a la Comunitat Valenciana. Es tracta d’un espai amb un paisatge excepcional i uns notables valors ecològics i geomorfològics.

Existeixen també elements arquitectònics de gran valor històric vinculats al paisatge, com és el llegat d’enginyeria que va deixar el ferrocarril (ponts, mampuestos i túnels), el castell de Perputxent, els molins de finals del segle XIX, els azudes i les petites centrals hidroelèctriques .

Aquesta interacció històrica entre el mitjà físic natural i l’activitat humana al llarg dels segles, caracteritza el paisatge i la zona d’influència que ara es protegeix en aras de procurar la seva conservació i gestió racional. El règim de gestió del espai protegit propugna l’ús sostenible dels recursos naturals del riu Serpis i el seu paisatge associat, els criteris de conservació quedaran fixats mitjançant la redacció del corresponent rector d’ús i gestió del pla que comporta la declaració de Paisatge Protegit del Serpis aprovat el 13 d’abril de 2007.

Paisatge protegit de la Solana del Benicadell

Paisatge protegit de la Solana del Benicadell

De recio i vigorós alleujament, el Benicadell s’alça fins als 1.104 metres i s’estén al llarg d’uns vinticinco quilòmetres en direcció nord-sud-est, enfilant-se sobre un paisatge deslligat entre els dilatats valls d’Albaida i del Comtat. El seu nucli principal està adscrit als termes municipals de Muro, Gaianes, Beniarrés i l’Orxa, pel que fa a la vessant de la solana. Per l’Est, la serra de Benicadell s’extingeix en els barrancs pels que discorre el riu Serpis, concretamente en el barranc de l’Infern de l’Orxa; per l’Oest, s’arriba fins al Pou Clar d’Ontinyent, a la Serra d’Agullent. Es tracta d’una serra cuya destacada i alargada mole dibuixa una bella silueta reconeguda a grans distàncies, delineada per una prolongada i elegant crestería de caliza grisácea coronant el seu cim. Així, la seva orientació de ponent a l’est i els seus abruptes vessants determinen una clara diferenciació climàtica i hidrològica.

La Serra de Benicadell és un espai utilitzat des de temps prehistòrics com a hàbitat de grups humans, que va trobar a les seves coves i costaneres un lloc de refugi i caça. El jaciment prehistòric més destacat a la zona és la Cova de l’Or (Beniarrés), del neolític inferior (6.000 aC), punt de referència mundial per la importància dels materials localitzats que van marcar el destí d’una nova època: el naixement de l’agricultura al Mediterrani occidental. Altres jaciments destacats són la Cova del Moro (Muro), la Cova Negra (Gaianes) i el Sercat (Gaianes), poblat del II mil·lenni a.C. La cultura islàmica també va deixar la seva impronta a la serra, destacant l’assentament de l’Alt de la Nevera (Gaianes), on es creu que l’any 1092 el Cid va enfortir un castell d’origen àrab existent al cim de “la Peña Cadiella” com així es refereix el Cant del Mí Cid-. Al Benicadell existeixen, a més, diverses caves de neu.

 

Ja al segle XVI, la pressió demogràfica va forçar l’abancalamiento de las laderas fins a cotes difícilment imaginables, que es van anar compaginant amb altres usos tradicionals de la serra, com van ser l’explotació maderera, l’extracció de fuel i l’apicultura.

Per altra banda, el Benicadell és un clàssic del muntatge i de l’educació ambiental, sent el referent de nombrosos escaladors que troben en ella la fascinació de les grans muntanyes, amb la seva gran façana rocosa i almenada per una retallada i esvelta crestera, i enriquida per paratges de profund significat social i cultural.

En definitiva, la Solana del Benicadell és un paisatge en què la conformació té molt de veure l’acció humana al llarg de la història, que ha configurat ambients nous i diversos.

Atendiendo a consideracions en tot equiparables a les anteriors, la vessant nord d’aquesta serra, situada a la província de València, va ser declarada Paisatge Protegit pel Consell de la Generalitat, amb la denominació de “Ombria del Benicadell”. El Paisatge Protegit de la Solana del Benicadell completa la protecció del massís muntanyenc en la vessant inclosa a la província d’Alacant, per la qual cosa les iniciatives de protecció són complementàries i es reforcen mútuament.

“La majestuosa serra de Benicadell s’alça amb força en el paisatge, coronada per la seva elegant roca cresta recognoscible a grans distàncies: els seus perfils, segons les diferents vores, són facetes d’una mateixa muntanya, que és sempre la mateixa i diferent. La nítida morfologia amurallada del llarg dorsal orientada cap a l’encara distant mar, separa amb les seves espadines calizos dos comarques naturals, dues àmplies valls profundament marcades per la mil·lenària intervenció de l’home, la Vall d’Albaida i la Foia del Comtat, a la vegada que serveix a una convencional frontera provincial entre València i Alacant “

Rafael Cebrián. “Per les cims de la Comunitat Valenciana: 50 muntanyes escollides”

Microrreserva de Flora del Alt de Senabre

Microrreserva de Flora del Alt de Senabre

Des del 16 de gener de 2007, Beniarrés compta amb el seu primer espai protegit. Es tracta de la Microrreserva de flora de l’Alt de Senabre, que inclou els terrenys públics de Fantaquí, cova dels nous forats i corralets de l’Encantà. A penes 5,61 hectàrees s’han registrat més de 250 espècies, el que pot donar una idea de la biodiversitat que atesora el lloc. Entre la flora protegida es troben espècies endèmiques, exclusives, estranyes i / o amenaces, motiu pel qual la Conselleria de Territori, basant-se en el Informe botànic redactado a l’efecte, ha acceptat la petició de la Regidoria de Medi Ambient del nostre Ajuntament en quant a la conveniència de protegir aquest espai natural.

Aquest reconeixement suposa la posada en marxa d’un Pla de gestió per a la microrreserva, que inclou la senyalització dels seus límits, l’establiment de cartells informatius, l’adequació d’una via, la reintroducció i / o reforç de certes arbres d’espècies com, entre d’altres , la carrasca, el madroño o el fresno, així com la creació d’un banc de llavors.

Endemismos ibero-levantinosRiesgo menor de extinciónEspecies vulnerables
Arenaria levantinaArenaria levantinaBiscutella montana
Arenaria montanaCentaurea spachiiBiscutella stenophylla
Biscutella montanaCentaurium quadrifoliumSarcocapnos saetabensis
Biscutella stenophyllaHelianthemum origanifoliumEspecies protegidas
Centaurea spachiiHypericum ericoidesChamaerops humilis
Chaenorrhinum origanifoliumPhlomis crinitaHypericum ericoides
Galium lucidumRhamnus lycioidesPholomis crinita
HelianthemumÿoriganifoliumSaxifraga corsicaTeucrium buxifolium
Rhamnus lycioidesTeucrium buxifoliumTeucrium homotrichum
Sarcocapnos saetabensisTeucrium capitatum
Saxifraga corsicaTeucrium homotrichum
Sideritis tragoriganum
Teucrium buxifolium

Pantà de Beniarrés

Pantà de Beniarrés

L’embassament de Beniarrés, de propietat estatal, va començar la seva construcció en la dècada dels 40 ‘amb la finalitat de regar les hortes i, fonamentalment, els cultius de tarongers existents a la comarca de la Safor. Posseeix una presa de gravetat de 53 metres d’altura i una làmina d’aigua de 260 hectàrees, que li permet embassar fins a 31 hm3. El sobreeixidor, de comportes, permet desguassar fins a 1000 m3 per segon.

Aigües amunt de l’embassament, el fort assentament poblacional i industrial (tèxtil i papereres) provoca elevats índexs de contaminació en les seves aigües i sediments, de manera que l’embassament presenta nivells molt alts d’eutrofització, anòxia (absència d’oxigen) i fins i tot emanacions d’àcid sulfhídric en època estival. S’estima que el 80% del cabal que arriba fins a l’embassament prové de les depuradores existents aigües amunt, i encara que hi ha un Pla de depuració d’aigües, sembla que aquest no es mostri el efectiu que seria d’esperar. Per aquest motiu, s’ha sol·licitat en repetides ocasions que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHJ) realitzi una auditoria mediambiental de les aigües i sediments, així com que elabori un Programa d’actuacions amb la finalitat d’aconseguir, dins el termini, els objectius que recull la Directiva 2000/60 / CE pel que fa a la qualitat dels recursos hídrics.

L’entorn natural, però, resulta molt agradable a la vista, raó que reforça el convenciment que l’àrea d’influència de l’embassament posseeix un enorme potencial turístic i esportiu. Confiem que la CHX prengui consciència dels riscos que per a la salut pública i mediambiental suposen els nivells de contaminació assolits, i assumeixi les seves responsabilitats amb la rapidesa i la diligència que seria desitjable d’un Ministeri de Medi Ambient. Des de la Regidoria de Turisme i Medi Ambient de l’Ajuntament de Beniarrés ha el ferm compromís d’exigir que així sigui.